Fitxa del llibre: Joc Brut

10a Tertúlia: 15 de juliol de 2022.

“Joc brut”, de Manuel de Pedrolo.

El proper juliol parlarem de “Joc brut”, de Manuel de Pedrolo.

En aquesta fitxa us reproduïm dos articles sobre aquesta obra, a les que fan referència a l’evident “inspiració” que va tenir l’autor català en l’obra de James M. Cain “El carter sempre truca dues vegades” (1934).

Així que us proposem, a aquells que tingueu temps, la lectura d’aquest altre llibre (no arriba a les cent

pàgines), que és una veritable joia de la literatura negra americana, contemporània de la nostra darrera lectura del Club (“El falcó maltès”, de Dashiell Hammett).

Xavier Serrahima: el racó de la paraula.

Un tast per a l’eternitat

Doble o res, Manuel de Pedrolo, La Butxaca, 2018

Si deia, ahir, que feia la sensació que Manuel de Pedrolo en començar a escriure L’inspector fa tard ja havia llegit amb molt d’interès i atenció Dashiell Hammett i d’altres autors de novel·la negra del seu temps, en el cas de Joc brut, la tercera novel·la que s’inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, més que d’una sensació, podem parlar d’una evidència: no tan sols havia llegit profusament els autors nord- americans clàssics del gènere sinó que n’havia traduït alguns, entre ells el que li va servir d’òbvia inspiració, El carter sempre truca dues vegades (The postman always rings twice), de James M. Cain, que publicà a la col·lecció «La cua de Palla» que ell mateix dirigia.

Per més que l’escenari de la trobada entre el protagonista masculí i el femení sigui un altre —una taverna o posada a California en el cas d’El carter; un banc davant la parada de l’autobús en el de Joc brut—, l’impacte que produeix és idèntic: la primera vegada que ell la veu, queda captivat, captivat pel seu irresistible atractiu sexual, per la carnalitat que desprèn el seu cos: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res”, ens diu Pedrolo ja a la línia inicial, (pàg. 458), i hi afegeix: “Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics. […] i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. […] les sines inflaven la brusa blanca”; “Aleshores la vaig veure”, diu per la seva banda M. Cain en la traducció pedroliana, i continua: “Deixant les formes de banda, no pot pas dir-se que fos extraordinàriament bonica, però tenia […] uns llavis tan carnosos que feien entrar ganes de masegar-los-hi1”.

Una similitud, per dir-ho en un terme elegant, que en condicions normals podria esfereir-nos o fins i tot escamar-nos. Com ho podria fer una altra idea —“Ens agafaran […]. No, no podran. Ningú no et coneix, no tens cap relació amb [l’oncle], no hi ha cap motiu… La policia no pot fer res, no pot descobrir res quan no hi ha un motiu” (pàg. 596)— que ens recorda més que no convindria Estranys en un tren (Strangers on a Train) de Patricia Highsmith.

Però si tenim en compte les terribles i amenaçadores circumstàncies en que fou escrita l’obra —al bell mig d’un ominós règim feixista, caracteritzat per una voluntat persistent d’anihilar completament la cultura catalana i convertir en país en un erm propici a l’espanyolització— l’únic que fa és confirmar-nos que si l’autor segarrenc va escriure novel·la policíaca (de fet, si va escriure una mica de tot) fou, primordialment, per un objectiu de preservació nacional, de la identitat catalana.

De la mateixa manera, i per les mateixes raons, que Salvador Espriu deixava clar que “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar- vos el nom de cada cosa”, l’autor de Totes les bèsties de càrrega va tenir clar que calia escriure obres accessibles al gran públic, que calia atreure el lector corrent, si no es volia córrer el risc que la llengua i la literatura catalana no fossin més que un record del passat, que el règim franquista tornés a sortir-se amb a seva.

La qual cosa no significa, ni en aquest llibre ni en cap altre, que per arribar a la immensa majoria —que, tractant-se de literatura, no serà mai ni immensa ni majoria— acceptés abaixar el llistó de la seva exigència. Al contrari, sempre tenia present que la (en general, mal anomenada) literatura popular és, per damunt de tot literatura. I aquest principi esdevé palès en Joc brut, que no tan sols és una de les més sòlides novel·les policíaques en llengua catalana sinó, al mateix temps, una magnífica invitació a entrar en l’obra de pedroliana; una manera tan agradable, entretinguda com atraient d’entrar en el seu univers literari —que és molt i molt més generós, ampli, ric i divers del que els lectors del Mecanoscrit del segon origen poden imaginar.

Un univers on la vida, la literatura, la sociologia i la psicologia avancen de la mà: per conèixer la Catalunya de la dictadura pocs llibres hi ha més adients que els seus. El lloc, l’escenari, no és només real, autèntic, viscut, sinó essencial, determinant. Els seus personatges són de veritat, éssers en el món però, encara més éssers en el seu món.

Hauria acceptat en Xavier la proposta de la Juna si hagués nascut en un altre ambient?, si, com li succeeix al Claudi de Doble o res, no se sentís insatisfet de la seva vida?, hi hauria accedit si tant ell com ella no s’haguessin sentit com “dos insectes presos en una xarxa que a poc a poc els asfixia” (pàg. 596)? La imatge que ens descriu l’escriptor difícilment pot ésser més desoladora: “revivia en uns moments la meva infància humiliada i famolenca, les aspiracions de la mare que volia per a mi un futur millor i no ho aconseguí” (pàg. 596);

En unes altres condicions, s’hauria cregut que el pla “era realment perfecte”, que la June “ho havia previst tot, absolutament tot” (pàg. 602)?, que podien aconseguir “allò que els professionals no aconsegueixen mai: un crim perfecte” (pàg. 625)? De no trobar-se en una situació extrema, no hauria provat de trobar alguna altra sortida?

Una altra sortida que, pel que als dilemes morals es refereix, no l’hagués sumit en un infern, en una indeturable, irremeiable i cada vegada més profunda davallada als averns: “de primer havia estat un infern, però ara encara semblava que fos pitjor” (pàg. 620). A la foscor del més foscos dels averns, el dels “meus dubtes i vacil·lacions” (pàg. 606), a immergir-lo en “una pugna que, abans de resoldre’s definitivament, m’esqueixava en dues meitats” (pàg. 610) i el convertia en “un monstre” (Íd.).

Perquè, Pedrolo sap molt i molt bé que més enllà dels (sempre discutibles) gèneres, dels arguments i les històries, una novel·la és —més aviat, hauria d’ésser: els exemples contraris, per desgràcia, proliferen—, per damunt de tot, el reflex d’una vivència, d’una experiència, de la condició humana i que, per tant, la petja que ens deixarà aquesta obra té a veure, sobretot, amb el pensar i amb el sentir del(s) personatge(s), amb el seu(s) aprenentatge(s) vital(s) —que, en llegir-lo(s), fem nostre(s).

Que el que de veritat ens atrau i interessa de la novel·la no és tant el seu plantejament, el seu nus i el seu desenllaç —els quals, des del punt de vista del gènere policíac no tan sols estan molt ben dissenyats, trenats i conjuminats, sinó que són exemplars— sinó com aquests afecten al protagonista, com el transformen; no tant els actes, efectes o esdeveniments exteriors sinó els interiors, els que ens arriben més endins de l’endins, a la consciència. Perquè, com acabarà deduint el mateix Xavier: “no hi ha res com tenir una consciència culpable” (pàg. 667).

En definitiva, si, més enllà del Mecanoscrit, no heu llegit Pedrolo, acosteu-vos a Joc brut, llegiu-lo, amb els ulls i l’esperit ben oberts: caureu en els braços de la seva literatura i ja mai més no voldreu sortir-ne.

divendres 26 i dissabte 27 d’octubre del 2018.

1 «Then I saw her. […]. Except for the shape, she really wasn’t any raving beauty, but she had a sulky look to her, and her lips stuck out in a way that made me want to mash them in for her.»

© Xavier Serrahima 2018

Carme Ballús – Revista Visat (PEN Català).

Amb L’inspector arriba tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968), Manuel de Pedrolo experimentà les possibilitats de la novel·la policíaca, de la mateixa manera que ho va fer, per exemple, amb la ciència-ficció. Per a Pedrolo no existia la diferència entre «subliteratura» i «literatura»; per a ell, tots els estils i gèneres eren igualment dignes d’interès.

A Catalunya, el gènere de novel·la negra o policíaca fou conegut sobretot a partir de la creació de la col·lecció

«La Cua de Palla», iniciada el 1963 per Edicions 62 i dirigida pel mateix Manuel de Pedrolo. Ell mateix en traduí uns quants títols, com ara Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, Un estrany a la meva tomba, de Margaret Millar, El carter sempre truca dues vegades, de James Mac Cain, La mort t’assenyala, de Ross McDonald, i Qui mana, de Mickey Spillane, que es van publicar entre els anys 1963 i 1964. Aquesta col·lecció donà a conèixer els autors fonamentals del gènere negre: Dashiell Hammmett, Raymond Chandler, Patrícia Highsmith, Georges Simenon o John Le Carré. D’aquesta manera, Pedrolo va contribuir a expandir l’interès per la llengua catalana entre molts lectors nous, que hi arribaven atrets per les novel·les policíaques, anomenades popularment «de lladres i serenos».

Joc brut és una novel·la narrada des de l’òptica del malfactor, no des de la banda de la llei. És l’assassí, en Xavier, qui explica els fets en primera persona. L’acció es centra en entendre per quin motiu s’ha comès un crim i quin és el mòbil que ha empès el personatge a situar-se fora de la llei. També hi és molt present l’erotisme, en la seva versió més perversa, com a eina de manipulació d’una altra persona. La protagonista femenina, la Juna, fa servir la seva bellesa per atraure en Xavier, però sobretot l’embolica en un joc (un «joc brut») d’atracció i desig, que acaba embogint-lo.

D’entrada, l’acció avança al mateix temps que la consciència del protagonista sobre allò que li està passant. I, d’aquesta manera, els lectors assistim al procés pel qual una persona que qualificaríem en principi de «normal», acaba transgredint totes les normes morals i situant-se al marge de la societat. L’acció es desenvolupa linealment, sense salts endavant ni enrere. L’últim capítol, que és pròpiament policíac, fa un pas enrere en el temps, per tal de poder donar explicació a alguns dels moments més insòlits.

L’acció se situa a Barcelona, en els transports urbans, parcs, places, cinemes i carrers, on un jove de família humil, en Xavier, s’enamora d’una noia de gran bellesa, la Juna. Durant un temps surten junts, i ell cada vegada desitja més la noia. Ella actua de manera ambigua, perquè per una banda el provoca però per una altra, quan el té ben encès, l’atura.

Això fa que en Xavier gairebé perdi el seny endut pel desig i es converteixi en un titella a les mans de la Juna. El protagonista és un jove trist, fill d’un dels republicans vençuts a la Guerra Civil Espanyola i d’una mare ja molt gran. A més de ser de classe humil, té una feina avorrida. És una persona molt confiada, amb uns valors morals que es van demostrant poc sòlids, víctima propícia per a un enamorament a primera vista que l’omple d’il·lusió. En canvi, de la Juna en sabem molt poc, només que no és qui diu ser, i que al final es manifesta com una persona ambiciosa, que sap perfectament on va.

Joc brut és una obra versemblant. No tenim cap problema per entrar en la lògica dels fets tal com se’ns presenten.

Està tan ben travada la teranyina de desig, aconseguida amb el joc d’incitació i rebuig que la Juna teixeix al voltant d’en Xavier, que el lector es fa tan conscient de la desesperació d’aquest, que fins i tot troba versemblant que accedeixi a cometre un assassinat. La darrera part de la novel·la, quan en Xavier es converteix en investigador, és la més creïble i la que té més referents literaris, com per exemple, El carter sempre truca dues vegades, de James Mac Cain. En un primer moment, quan sembla que el càstig no arriba, els protagonistes passen un temps de relativa bonança interior, fins que el remordiment i la culpa acaben portant-los a un final desesperat.

Joc brut és una novel·la basada en dos tòpics, hàbilment treballats per Pedrolo: el de la «dona fatal» que utilitza els seus encants per atraure un home, i el del mascle ingenu que es deixa dominar pels seus impulsos sexuals. Per tant, en principi tenim una visió maniqueista: ella és la dolenta, ell el bo. Però a la meitat del relat aquests valors tan simples varien, la víctima es converteix en botxí i tot pren un altre caire. Aquesta és una història que, com totes les de «lladres i serenos», no pretén alliçonar ningú ni posar els personatges com a exemple de res.

La pel·lícula: “The postman always rings twice”.

La primera adaptació cinematogràfica de la novel·la fou a França, “Le Dernier Tournant”, el 1939, y la segona a italiana “Obsesión”, el 1943.

L’any 1946, se’n fa una versió als Estats Units, dirigida per Tay Garnett, y adaptada por George Bassman y Erich Zeisl. La pel·lícula està protagonitzada per John Garfield, Lana Turner, Cecil Kellaway, Hume Cronyn, Leon Ames y Audrey Totter.

Hi ha una segona versió d’”El carter sempre truca dues vegades” estrenada el 1981, amb guió de David Mamet i dirigida per Bob Rafelson. Fou protagonitzada per Jack Nicholson i Jessica Lange. Va ser rodada a Santa Barbara, Califòrnia.

Aquesta és la versió que us proposem per a la segona versió del CineClub BRUCNOIR.

Webgrafia.

https://racodelaparaula.cat/2018/10/27/joc-brut-manuel-de-pedrolo/?amp

https://visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/78/140/2/carme-ballus.html

https://es.wikipedia.org/wiki/El_cartero_siempre_llama_dos_veces_(pel%C3%ADcula_de_1946)

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_carter_sempre_truca_dues_vegades


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar